La novel·la, publicat per Alianza Editorial relata tres dies en la vida de l’Alexia, tres dies de camí que són també tres dies de viatge interior, el seu gran viatge, quelcom especial i constant en la vida i en l’obra de Handke. Una travessia introspectiva en què experimenta la bellesa del paisatge, coneix l’amistat, la soledat…, però sense oblidar els conflictes i la deshumanització de la nostra societat. Una novel·la que aplega sensacions d’obres anteriors de Handke, amb alguna picada d’ullet, com ara El año que pasé en la bahía de nadie i La pérdida de la imagen o Por la Sierra de Gredos.
En La lladre de fruita, la traductora d’aquesta obra, Anna Montané, en la nota que acompanya el text, ens diu el següent: «Handke porta a la màxima expressió la seva peculiar escriptura interrogant, dubitativa […] ens explica una història que vol que quedi al marge de la Història i, tanmateix, el record permanent de la guerra hi és present, des de les grans guerres passades fins al terrorisme que ens habita. Es tracta d’una història que fuig del que és “actual” i que, tanmateix, es revela molt atenta a les nostres formes de vida, a la cronicitat de la indigència, a l’abandonament dels fills per part dels pares, a la soledat dels ancians, a les malmenades noves generacions, al xou mediàtic, a la destrucció de l’entorn, a la banalització de l’amor i a tants signes que conformen el nostre dia a dia».
En La lladre de fruita, conclou Montané, «hi habita, com en cap altra obra de l’autor austríac, la consciència del pas del temps en la seva forma més elemental, només que, en lloc d’escriure un llibre sobre la vellesa, Handke ha escrit, des d’aquest període de la vida i des del presagi del final d’aquesta, una obra que, sense nostàlgia ni idealitzacions banals –no pas sense emoció–, dona veu a la joventut. Amb l’Alexia, Handke sembla haver creat un personatge destinat a renovar l’obstinat compromís de l’autor amb els descobriments mínims.»
