Tot i que molts restaurants son capaços d’oferir calçotades en ple estiu, el dia de Tots Sants o si convé per Sant Esteve, realment es ara, finals d’hivern i començaments de primavera, l’època del extraordinari “ceballot”.

Quan jo era petit, recordo que anàvem sempre un cop al any, i nomes un, a Valls, sempre a la Masia Bou, a fer la calçotada. El meu avi era de Valls i reunia a tota la família, era un dia molt especial que tots esperàvem amb il·lusió. Calçots amb la seva salsa (salbitxada, no romesco), dos costelletes i un tros de llonganissa, una taronja, i una cassoleta de crema, era el menú. Senzill i amb fonament.

D’ençà, poc a poc, la cosa s’ha anat embolicant. El “negoci” de la calçotada s’ha escampat per tots els racons i ha caigut en moltes mans de dubtosa serietat. He vist calçots servits dins d’un gerro i lligats amb un llaç de ras, salses fetes amb maionesa i pebre vermell, costelles de l’amplada d’un paper de fumar i de procedència llunyana i fins i tot m’han servit, la cuina d’autor no te límits, una crema catalana deconstruïda. Totes aquestes bretolades, son fruit de la falta de sentit comú i de la recerca il·limitadament ambiciosa de “la pela”, aprofitant-se sense cap tipus de vergonya, d’una clientela, incapaç en molts casos, de distingir un calçot d’un porro o un tros de vedella d’un de porc.

Però no hem vull fer mala sang, així que canviem de registre i parlem de les calçotades de veritat, vull dir de les que es fan al camp, al tros o a la masia dels tiets. Perquè fer una calçotada es fer-la i no nomes menjar-se-la. Si volem respectar la gramàtica hem de dir que no tots els van a fer una calçotada fan la calçotada. Hi han tres tipus de calçotaires: els que penquen, els que fan pinya i “els altres”. Segurament, els que llegiu aquesta bajanada, podreu reconèixer-vos en un dels dos primers grups, difícilment al tercer.

Els que penquen, normalment son sempre els mateixos, i a sobre son els que, no en recordant-se de la última, tenen la bona fe d’organitzar-la. Buscar el lloc, trucar, encarregar, trucar, saber els que vindran perquè la majoria no ha dit res i no mes falten quatre dies, trucar, comprar, trucar, recollir, trucar, portar, trucar, agafar el cotxe i anar corre-cuita a buscar la llonganissa perquè el Feliu i la Cori (ja la portarem nosaltres perquè la carnisseria es al costat de casa), no havien pensat que el nen tenia partit de basquet. I per suposat de fer-la, ajupir-se, embrutar-se les mans i empassar-se el fum.

Els que fan pinya es poden dividir en dos tipus: Els “dolce far niente”, o sigui “ni brot”, i els “enrotlladets”. Aquets últims et porten una cervesa fresqueta de tant en tant, i et diuen coses tan boniques com: Tiu, com se nota que ets cuiner, o, jo no sabria ni com començar (I, es clar, ni ho intenten). Dels primers, l’únic que pots esperar, es que no et fotin un cop de pilota a les graelles o als morros, exercint el dur deure de “pares-guardiola” amb els seus “lionels”.

Per finalitzar queden “els altres”. Son aquells que li diuen botifarra a la llonganissa i mongetes tendres a les bajoques. Arriben sempre a “calçot posat” i al crit de “Ostres macos, quin embús hi havia a la Diagonal”, passen directament a sucar el ceballot, a l’hora que deixant anar tres o quatre comentaris sobre que si haguéssiu posat les graelles així, els calçots d’aquesta manera i al romesco una mica mes de nyora, ens fan saber la seva infinita cultura gastronòmica. Es llavors, quan en recordant-te de la Mare de Deu de la Merçé, penses que l’altre vegada va esser igual i que aquesta si serà l’ultima.

Leo D’kastro / VILALLONGA DEL CAMP