La majoria de les vegades, en parlar de cuina, assimilem la “tradicional” a la de “casa”, quan realment no és el mateix.

Una clàssica favada asturiana és, sens dubte cuina tradicional, però no té perquè ser casera, pot procedir d’un envàs saturat de conservants, colorants i demés additius. No vull citar marques però tothom les té al cap. Pel contrari, el més sofisticat plat que puguem imaginar es pot cuinar amb la tècnica i la cura que empraven les nostres àvies. Així doncs, no es tracta del “Que es fa” sinó de “Com es fa”.

Molts restaurants, publiciten una cuina casolana pel sol fet de tenir una carta plena de plats tradicionals, sovint amb tal quantitat d’oferta, que si analitzem una mica i fem servir el sentit comú, fàcilment podem arribar a la conclusió de que de casolana “rien de rien”.                  Es evident que una carta massa extensa no es compatible amb la idea del menjar casolà, cuinat al mateix dia (o un parell de dies abans si es tracta d’un guisat), i amb producte realment fresc. El peix es fresc el primer dia i potser el segon. El tercer ja no tant…i a partir del quart…més val que el romesco tingui un bon punt de picant! Quan ens ofereixen un munt de peixos diferents i tots suposadament frescos, cal donar un cop d’ull al local, veure el número de clients i fer comptes.

A banda d’això, per cuinar en un local obert al públic, existeixen certes dificultats per poder-ho fer com als fogons de casa:  Quants? Quan? Què?

La imprevisible resposta a aquestes preguntes fa que la manera de construir les receptes, no sigui exactament la mateixa que empraríem a la nostre cuina, on sabem (més o menys): Quants vindran a menjar (on mengen quatre mengen cinc). Quan vindran (si els “amigots” no els entretenen). Què menjaran (si no vols caldo dues tasses

Al nostre menjador, al de casa vull dir, seurem a taula, per exemple, sis persones a dos quarts de tres i menjarem macarrons, bacallà amb samfaina i flam.

Al restaurant, no saben quants clients tindran, a quina hora arribaran i el que demanaran, només poden fer unes certes previsions, per tant, és evident que no poden utilitzar els mateixos passos per preparar l’àpat.

Si volen apropar-se a una manera de cuinar realment casolana,  amb el temps, el carinyo i el sentiment d’estar-ho fent per a la família o pels amics, difícilment poden donar de menjar a massa gent. Tant sols poden intentar-ho des d’un menjador de mesures familiarment abastables i amb una oferta controlable en quantitat. Només d’aquesta manera estaran a la vora d’oferir una cuina “quasi casera”.

Tot i així, quasi be mai, podran assolir el nivell de algunes mestresses de casa, es veritat que cada vegada menys, que filant prim amb la qualitat i l’elaboració, i posant molta atenció als productes que ens ofereix cada època de l’any, fan cada dia una cuina meravellosament Casolana.

Leo D’kastro / VILALLONGA DEL CAMP