De tant en tant, no massa sovint gràcies a Deu, amb l’excusa d’un aniversari o cosa per l’estil, m’agafa un “rampell” i em dona per gastar-me “una pasta” fent una menjada en un restaurant de suposat cert nivell. Per alter banda, es necessari per la meva feina assabentar-me de com està el patí.

Últimament, el passat 2010, recordo haver visitat tres llocs d’aquests que tenen un cert nom a les nostres contrades. En els dos primers, no diré quins son per caritat cristiana, l’experiència va resultar decebedora. Un cop més hem vaig trobar amb el de sempre: Massa pasta gastada al servei de la posta en escena i molta “cuina d’autor” sense cap ni peus.  Sofisticació provinciana a dojo, i un “teatret” que ratllava el disbarat.

En quan el que vaig menjar, de la cuina “creativa” escriuré un altre dia, el més que puc dir es que, malgrat l’evident interès del “xef” per espatllar un bon producte rebotin-lo de mil ingredients diferents, algunes coses no eren dolentes, tot i que no es sabés ben bé quin gust tenien

Avui vull parlar de la incapacitat de la majoria d’aquests llocs per fer-te sentir còmode. La absurda parafernàlia, suposo que per justificar el “cop de pala”, i la falta de naturalitat es quelcom que aconsegueix espatllar-me qualsevol àpat.

En el primer cas, un senyor, el propietari de l’establiment, que ha estat tota la vida a l’hoteleria, un gran professional, s’ha volgut convertir en un “finíssim mestre de cerimònies”. Potser inclús l’hi han fotut una “pasta” en un curset de reciclatge. Resultat, una caricatura de si mateix, una posa clerical (no més l’hi faltava un “estimadíssims germans” al arribar a taula) i un bombardeig de diminutius… carxofetes, patatetes, peixet, salseta…que va acabar en un ridícul…¿M’havien demanat la factureta?. No hem vaig poder estar de deixar-li anar…”tingui els dinerets”, però vaig poder controlar el repicó de… “Mossèn Mario” (anava vestit de rigorós dol, com imposa la modernitat). Tampoc es tracta anar ofenent al personal.

En l’altre lloc, la direcció del menjador estava a les mans d’un jove, inequívocament sortit d’una escola d’hoteleria, i potser a unes magnifiques notes, però amb tanta preocupació per recordar-se de la lliçó i tal encarcarament, que feia patir (Un altre dia m’agradaria parlar de fins a quin punt es positiu el haver convertit els oficis en llicenciatures). Un mostrari de tots els tics i tòpics de moda, des de les ridícules explicacions de el que porta cada “creació”, inclús a vegades amb la recomanació de si l’has de xuclar, mastegar o pot ser mirar-te-la uns minuts abans de clavar-li queixalada per arribar a l’empatia mossegador/mossegat, fins a la variada oferta de panets… ¿d’olives?, ¿de nous?, ¿pageset o xapateta?… tots acabats de descongelar.

Al tercer d’aquests restaurants, em vaig sentir bastant a gust. Per començar l‘ambient resultava bastant natural, deixava respirar. La majoria de les vegades em trobo amb la sensació de estar dins d’una revista de decoració, d’un escenari muntat per distreure’m del que ha de ser el mes important, el menjar en si. Per altre banda, “el cap de sala” tenia ofici i sentit comú. Una naturalitat i una desimboltura no apreses a un llibre, sinó amb uns quants anys de treball. Em va servir un vi negre fred, com a mi m’agrada, sense posar cara de fàstic i sense el clàssic comentari de que el vi negre s’ha de prendre a la temperatura que ells diguin. Després, quan li vaig comentar que aquell ànec que m’avien servit hagués guanyat molt amb unes bones patates fregides per contes de aquell “nosequé” que em van posar al costat, també va saber-me donar la raó, penses, ell, el que penses. Una de les primeres coses que vaig aprendre amb aquest ofici es que, encara que el client no tingui sempre la raó, la majoria de les vegades no costa gens donar-li. La gent anem a dinar als restaurants per passar una bona estona, per menjar a gust, però no per que ens donin lliçons de gastronomia i molt menys per que ens diguin el que ens ha d’agradar i el que no.

Leo D’kastro / VILALLONGA DEL CAMP